Teià – El Masnou – Cabrils

La meva experiència personal a la ruta del Parc Güell

Era un matí mogut de juny. Ja havia deixat diversos clients i, després de deixar l’últim passatger al seu destí, vaig girar el taxi per incorporar-me de nou al trànsit i vaig rebre una nova trucada. Aquesta vegada es tractava d’un autobús que s’havia avariat i, pel que semblava, l’autobús de substitució trigarà molt temps a arribar.

Quan vaig arribar al lloc, em vaig trobar amb dos taxis més davant meu que estaven recollint els adolescents que sortien de l’autobús per portar-los al Parc Güell. Vaig pensar que seria una història interessant de contar, ja que no tots els dies fas una excursió amb la teva classe en diversos taxis.

La policia estava organitzant el trànsit perquè els taxis no tinguessin cap impediment a l’hora de incorporar-se, i el conductor de l’autobús estava a un costat parlant per telèfon mòbil. Es veia bastant enfadat amb la situació; segurament no estaria escoltant el que esperava.

Per fi va ser el meu torn i vuit joves van seure al meu Mercedes Benz Vito. Rien, els feia molta gràcia el que havia passat i gairebé no em van prestar atenció durant el trajecte. Van estar parlant de les seves coses i, sobretot, rient. En arribar al Parc Güell, es va repetir la mateixa escena que havíem vist abans: diversos taxis deixant els joves el més a prop possible perquè no corressin cap perill.

Faig molts trajectes a Isla Fantasia, on acostumo a portar famílies i també grups de joves, així que estic molt acostumat a les converses altes i rialles al taxi. És agradable veure la gent tan feliç, així que procuro no interrompre i fer la meva feina, que és portar-los el més ràpid i segur possible al destí.

En arribar el meu torn, es van baixar acomiadant-se i ràpidament es van reunir feliços amb la resta de companys i companyes que ja eren allà, i amb els professors fent recompte per assegurar-se que els vint alumnes havien arribat.

Vaig estar un moment aturat observant la escena, fins que el meu telèfon va tornar a sonar per recordar-me que havia de tornar al treball. Una dona que havia patit un ictus necessitava urgentment que la portessin a l’hospital. Em cridava el seu marit, que és client nostre des de fa molts anys; ens tenim una gran estima. Li vaig suggerir que truqués a una ambulància, però em va insistir que anés ràpid i no li discutís.

Davant d’aquesta situació, vaig posar el vehicle en marxa i em vaig comunicar amb els meus companys per saber si algun d’ells estava més a prop que jo d’aquesta senyora, però tots estaven bastant lluny de la zona i fins i tot en tenia un amb el vehicle reservat fent una ruta turística. Així que, davant d’aquesta situació, vaig haver de centrar-me i pensar com arribar el més ràpidament possible.

Em vaig comunicar amb els meus companys per saber si algun d’ells estava més a prop

En arribar, òbviament no hi havia ningú esperant al carrer. Vaig suposar que encara estarien a casa, així que vaig agafar el meu telèfon i vaig tornar la trucada per avisar que ja estava avall esperant. El senyor Josep, que conec, com ja vaig dir, des de fa molts anys, em va demanar que pujés per ajudar-lo a baixar a la seva esposa, que estava en cadira de rodes. Així que em vaig dirigir al portal, em van obrir ràpidament, vaig prémer el botó de l’ascensor perquè s’adrecés al quart pis i vaig trucar diverses vegades al timbre de la porta fins que el senyor Josep em va obrir. Vaig poder veure a la seva cara molta preocupació, com és lògic.

Vaig entrar al domicili amb el permís previ i em vaig dirigir al saló. Allà estava el senyor Josep donant voltes buscant tant la seva cartera com el bolso de la seva esposa. Just al costat del sofà estava la senyora Carme, seriosa, sense dir absolutament res, tot i que respirava amb normalitat i això em tranquil·litzava. En dirigir-me cap a la porta amb la senyora Carme, em vaig adonar que en un petit moble estaven les claus, la cartera i el bolso.

—¡Estan aquí, Josep! —Va venir a pas ràpid a agafar-ho tot i se’l va amagar ràpidament als butxaques del seu pantaló; el bolso penjava d’un dels seus muscles.

Van pujar a l’ascensor i jo vaig córrer les escales avall. No tinc grans coneixements mèdics, però sóc molt conscient que davant d’un ictus cada segon compta. Així que els vaig ajudar a sortir del portal i ens vam dirigir cap al taxi, que estava aparcat a prop. Vam ajudar a entrar la senyora Carme al cotxe, vaig plegar la cadira i la vaig posar al maleter. El senyor Josep anava preocupat veient la seva esposa sense saber què fer. Li agafava la mà i li repetia diverses vegades que tot aniria bé. Era la primera vegada que li passava alguna cosa així. L’hospital no es trobava gaire lluny del domicili.

Vam arribar i vaig sortir ràpidament per avisar el que estava passant. Diversos celadors van sortir per ajudar la senyora Carme a seure en una cadira de rodes. El senyor Josep va sortir darrere a pas ràpid.

Em vaig quedar assegut al taxi. Vaig rebre una trucada d’un company per preguntar-me si ja havia arribat a l’hospital. Li vaig explicar el dia tan boig que portava, vaig posar el cotxe en marxa i vaig continuar amb els serveis que quedaven del dia, per descomptat, molt més tranquils.

Uns dies després, vaig trucar al Josep. Es va alegrar d’escoltar la meva veu. No va fer falta ni preguntar-li, immediatament em va explicar que la seva dona es trobava molt millor, tot i que el susto del cos encara no havia pogut eliminar.

És una experiència que em fa sentir feliç, ja que van passar moltes coses en el mateix dia i totes es van poder solucionar de manera satisfactòria, i això és el que compta després de tot. Ens encanta poder portar als nostres taxis les persones als seus destins.