La meva experiència a la ruta cap a l’hospital de Sant Joan de Déu
Tornava a Vilassar després de deixar un client a Mataró. Vaig gaudir del trajecte, ja que era una persona a qui li encantava explicar acudits i em va fer riure en més d’una ocasió; tenia molta gràcia com els explicava. En girar al carrer, rebre una trucada. Es nota molt nerviosa la dona que em parla i em demana que vagi cap al seu carrer el més ràpid possible perquè la seva germana està de part i, malgrat que pensava que podria, està massa nerviosa com per conduir i portar-la a l’hospital.
Tardo pocs minuts a arribar. Em trobo amb una dona embarassada, agenollada cap endavant, recolzada en un cotxe i cridant de dolor. Una altra dona sortia corrent d’un edifici amb una bossa gran a la mà i semblava nerviosa. Es va apropar a la dona embarassada i es notava que volia ajudar, però no sabia com, així que vaig aparcar el taxi com vaig poder i em vaig acostar a les dues dones disposat a ajudar en tot el que fos possible.
Em van explicar que necessitaven anar a l’Hospital Sant Joan de Déu, però que les contraccions eren cada vegada més fortes i a la seva germana li costava entrar al cotxe. El marit de la jove estava treballant i, malgrat que l’havien avisat del que estava passant, encara no havia arribat.
Vaig anar al meu taxi i el vaig aturar just al costat de la jove perquè no hagués de caminar gaire. Les vam ajudar a pujar al seient davanter. La germana va córrer pel costat contrari del taxi i va pujar sense pensar-s’ho gaire. Abans de tornar al taxi, em vaig adonar que havien deixat al terra una bossa de tela gran. Em vaig imaginar que serien les coses que la jove embarassada portaria a l’hospital i que, enmig de tot aquell caos, se’ls havia oblidat agafar-la.
Vaig posar la bossa al maleter del meu vehicle i vaig confirmar de nou amb elles l’hospital al qual aniríem. No volia equivocar-me i portar-les a un de diferent. Totes dues van assentir i, sense més esperes, vaig posar el taxi en marxa.
Vaig preguntar-los els seus noms, per crear proximitat amb les passatgeres. Era un moment intens i volia conèixer-les per poder ajudar a calmar-les. Es deien Marta i Maria. Mentre tornaven les contraccions, vaig sentir Marta trucar al seu cunyat per avisar-li que ja no eren a casa, que un taxista havia passat per allà i que les portava cap a l’hospital. Li va repetir diverses vegades que estava nerviosa i que la seva germana tenia contraccions molt seguides. Li va demanar que fos el més ràpid possible cap allà.
Va penjar i, mirant-me a través del retrovisor, em va dir que ja anàvem cap a l’hospital. La seva germana va tornar a cridar. Vaig treure un mocador blanc per la finestra del cotxe i vaig començar a dirigir-me cap a l’hospital el més ràpid possible.
—¿És el primer nadó? —vaig preguntar per generar una mica de conversa i calmar els nervis.
—¡Sí! —va cridar Maria entre les contraccions. Vaig mirar a través del mirall retrovisor i la vaig veure amb els ulls tancats, amb cara de dolor i tombant el cap cap enrere.
La seva germana li agafava la mà i intentava tranquil·litzar-la respirant profundament amb ella. La tranquil·litat arribava quan passava la contracció.
Marta em va explicar que la seva germana ja portava diverses hores amb les contraccions. Les havia notat al matí molt espaiades, però no li va voler donar molta importància perquè era el primer nadó i solen dir que triguen molt a posar-se de part. A mitja tarda ja va avisar a la seva germana que les contraccions eren cada vegada més intenses i, com que viuen a prop una de l’altra, va anar a casa seva perquè no estigués sola.
I allà estàvem, vivint tots un moment de pel·lícula. Encara ara, quan ho recordo, em costa assimilar tot el que va passar en un moment, i això que ja fa uns quants anys del que va succeir.
Em costa assimilar tot el que va passar en un moment
Arribem a l’hospital. És curiós perquè em va donar la sensació que va ser un dels viatges més ràpids que he fet mai. Per fi, estaciono el cotxe a la porta d’urgències i veig un home jove que ve corrent cap a nosaltres. És el marit, que va aconseguir arribar a temps i ve a ajudar-la a sortir. Obro la porta del taxi, em dirigeixo al maleter per treure la bossa i donar-la a la germana de la parturient.
En uns segons, o això em va semblar perquè tot anava molt ràpid, veig entrar Marta a l’hospital i poc després la torno a veure sortir acompanyada d’un cel·lador que porta una cadira de rodes. Tots entren a l’hospital, les portes es tanquen, torno al meu taxi per continuar i no puc evitar desitjar-los que tot vagi bé.
L’endemà, rebo una trucada. És Marta, que em torna a donar les gràcies i em comenta que tot va sortir bé, que tant la mare com el nadó es troben perfectament. No vaig poder evitar alegrar-me per ells. Ara, des d’aquell dia, tenim dues clientes que ens contacten sempre per anar a qualsevol destí; són com de la família.